Les caramelles a Catalunya formen part de la nostra identitat.

Les ballestes de Callús.

Foto: caramelles.org

Les caramelles d'Ardèvol

Foto: viladetora.net

Els balls amb les mosses

Foto: caramelles.org

Amb la ballesta preparada

Foto: caramelles.org

El final de la solemnitat pròpia de la Setmana Santa i l’inici del temps de Pasqua es viu a bona part de les terres catalanes amb música i cants corals: les tradicionals caramelles. Els carrers de moltes poblacions s’omplen de flors i de grups de cantaires itinerants que aborden temes tan diversos com la religió, la sàtira i el festeig.

Entre els segles XVI i XVII, a molts països d’Europa, es va popularitzar el costum que grups d’homes sortissin a cantar pels carrers a l’inici de la primavera o durant el final de la Setmana Santa i els primers dies de Pasqua. A Catalunya eren especialment assenyalades les trobades de cantaires del dilluns de Pasqua Florida en què es cantaven tot tipus de peces satíriques al·lusives a temes relacionats amb aspectes de la vida social de cada vila.

Amb el temps, la temàtica tractada en les cançons, moltes vegades mal digerida per les autoritats civils i religioses, va anar modificant-se per centrar-se en aspectes més estrictament religiosos com la solidaritat entre germans o les expressions d’alegria per la resurrecció de Jesucrist.

De tota manera, les caramelles -mot associat a instruments de vent fets de canya i precursors dels actuals clarinets- sempre han mantingut un to ambigu en el que l’exaltació litúrgica conviu amb el festeig, la galanteria i la broma. En la tradició rural, on la festa de les caramelles ha estat conservada més temps, la colla acostuma a seguir una ruta casa per casa, parant davant d’alguns immobles per fer una cantada. A canvi rep obsequis de tota mena. Abans era tradició donar un anyell als cantaires però en l’actualitat es més comú donar ous, dolços o diners.

El mapa caramellaire

De grups de caramelles hi ha centenars a tot el principat i a cada municipi trobem diferents formes d’organització i posada en escena dels cants. Súria, Reus, Avià, Gelida, Solsona, Flix o Tàrrega són algunes de les places grans de les caramelles. A la vila de Callús (Bages), per exemple, hi ha una gran tradició i la festa és molt viscuda. Per Pasqua els cants de les colles s’acompanyen amb la típica ballesta, eina que es fa servir per donar flors a totes les persones que es troben al carrer o mirant des del balcó. A més dels cantaires, surten les anomenades “lloques”, que són les encarregades de recollir els donatius i també reparteixen flors.

A Ardèvol (la Segarra),les cantades són un autèntic tresor patrimonial i segueixen estrictes pautes ritualitzades. L’agrupació està formada per una cinquantena de cantaires, acompanyats per banderes, bombos i platets, que escenifiquen “l’anada a la masia”, un acte ple de símbols que parlen sobre la vida i l’estructura social del poble.

Les caramelles més antigues són les de St. Julià de Vilatorta (Osona), amb una vida documentada d'almenys 400 anys. S'anomenen Caramelles del Roser i han sabut preservar i potenciar totes i cadascuna de les característiques que les fan úniques a casa nostra. la comitiva la formen dues fileres de caramellaires que, amb aire pausat i solemne i vestits amb la Capa Negra, el Barret de Copalta Negre i el Llaç de color vermell, van recorrent els carrers i places del poble tot cantant els Goigs del Roser.

En àmbits urbans les caramelles tenen un aire més modern. A Barcelona, per exemple, tenen poc més de cent anys de vida. Van ser introduïdes per Josep Anselm Clavé amb una intenció més aviat festiva i lúdica que religiosa i van arrelar en molt poc temps, sobretot entre les classes populars de la ciutat.

Font: Redacció festes.org

Durant les festes de Pasqua, en moltes localitats del Principat de Catalunya (especialment al Solsonès, Bages, Garraf, Berguedà, Empordà, Osona, Anoia, Ripollés, Alt Urgell, Maresme, Alt Penedès, Baix Llobregat i les terres de l'Ebre) i també d'Andorra, es formen colles de joves que recorren els carrers i masies del poble, cantant cançons de caire religiós i festiu i d'al·lusió a les persones de la casa i a l'obsequi que esperen rebre d'aquestes.

L'obsequi consisteix en ous, llonganissa i altres comestibles, així com en diners. Amb el que es recapta es fa una gran berenada. En molts indrets les caramelles van acompanyades de trabucaires i danses populars (balls de bastons, de cascavells, cercolets, etc). Segons el temps i el lloc les Caramelles també s'anomenen Camalleres, Camarelles, Camilleres, Camelleres, Camijeres, Creilleres o Goigs de les Caramelles. A la Catalunya Nord s'anomenen Goigs dels Ous. Tradicionalment les colles sortien Dissabte de Glòria després de la Vetlla Pasqual, a la nit, però en l'actualitat també surten Diumenge i Dilluns de Pasqua.

Les Caramelles de Sant Julià de Vilatorta són una de les colles amb més tradició i història del país. Fundada com a confraria assistencial, la colla té un ampli repertori que va de les cançons de festeig als cants religiosos, passant per les corrandes, on es repassa l'actualitat política.

De confraria assistencial a entitat de cant coral

L’actual colla de cantaires és hereva de la Confraria del Roser, una organització assistencial fundada l'any 1590 que actuava en benefici del seus socis, a mode de mútua asseguradora, en cas de necessitat. A diferència d’altres confraries de la mateixa època, però, la Confraria del Roser de Sant Julià de Vilatorta era una organització no gremial, oberta a tothom. La confraria tenia l’encàrrec d’organitzar diverses festes al llarg de l’any, però la més gran i sonada es feia per Pasqua, amb la sortida dels grups corals a cantar els Goigs del Roser.

Al llarg de tots aquests anys l'entitat ha canviat molt i avui és una organització culturals que té per objectiu fer recerca, difondre i assegurar la continuïtat d'una tradició única dins el mapa del cant coral català.

En l’actualitat la colla caramellaire del Roser està formada per entre 30 i 35 cantaires, acompanyats per entre 8 i 10 músics, que fan sonar els seus instruments de vent, i els cistellaires, que tenen per missió recollir els donatius que la gent els dóna.

Caramelles a Sant Julià de Vilatorta

Els actes comencen Diumenge de Resurrecció al matí, quan el grup de Caramellaires del Roser ronden pels carrers de Sant Julià de Vilatorta. Antigament els caramellaires anaven per les masies i cases de pagès de les afores del poble a cantar “Els Goigs de les Noies” i hi feien una berenada, però avui el recorregut es fa per la part antiga de Sant Julià.

La comitiva està encapçalada per la Bandera del Roser i dues fileres de caramellaires, una a cada banda del carrer, vestits amb una capa negra, el barret de copalta també negre i el llaç de color vermell. Cadascú subjecta amb la mà el Bordó, un bastó de fusta que té una plaqueta amb l’estampa de la Mare de Déu del Roser al davant i el text dels goigs al darrera. A continuació hi van els músics que fan sonar llurs trompetes habillats amb una capa llarga i un barret de copalta de color morat i un llaç blau marí. El seguici també inclou diversos infants que duen bastons tornejats amb un gran pom de flors al cim i cintes de colors i els Cistellaires, vestits de vellut, faixa, barretina i espardenyes, que són els encarregats de recollir les donacions que fan els vilatans a cada casa. Els cistellaires duen la típica cistella de caramelles, dalt d’una perxa, que amb una corda i una corriola fan servir per arribar a balcons i finestres.

En molts indrets del poble, els vilatans treuen taules i cadires amb menjar i beure pels cantaires, que els recompensen amb una caramella, cants primaverals de salutació dedicats a les noies. Des de l’any 2006 el grup torna a cantar les tradicionals corrandes, cançons semi-improvisades dedicades a elogiar alguna cosa bona o bé a fer crítica sobre determinats aspectes de la vida política, social o cultural del poble i del país. Les corrandes es canten a les places o a les cruïlles de carrers, mentre que les caramelles es canten davant les cases.

Es tradició que cada any l'entitat estreni en societat una caramella nova, que el grup comença a assajar després de Nadal.

Text: Redacció festes.org, amb informacions de Santi Riera

Imatges: Arxiu Caramelles del Roser

Les Caramelles de Súria han esdevingut, per la seva magnitud i tradició, un punt de referència de les cantades de caramelles a Catalunya. Nou colles, aplegant més de 500 cantaires, fan vibrar al poble per aquestes dates mantenint i enriquint una tradició que es remunta al segle XVI.

Súria celebra cada any el Diumenge i Dilluns de Pasqua una de les trobades de colles caramellaires més gran de Catalunya. A més de les actuacions de les colles caramellaires, Súria també compta durant tot el cap de setmana amb diferents actes complementaris com concerts, esmorzar de Pasqua, exposicions i visites guiades al Poble Vell de Súria i al Centre d’Interpretació, entre d’altres activitats.

Tot i que les actuacions de les colles caramellaires es fan el diumenge, el dissabte ja aplega diverses activitats entorn la tradició de les Caramelles. Durant la tarda se celebren les Caramelles a pagès amb un recorregut de les colles per les masies de les zones rurals de la vila, omplint de música i color el municipi, i al vespre es fa la trobada caramellaire al Pavelló d’Esports.

El diumenge de Pasqua és la diada central de les caramelles, amb les actuacions de les colles pels carrers de Súria i acabant a la plaça Sant Joan. Un altre dels aspectes a destacar d’aquesta celebració és l’esmorzar de Pasqua que es fa diumenge i que inclou torrades i botifarra vora el foc.

La tradició caramellaire a Súria

Súria és una de les poblacions de Catalunya amb una tradició caramellaire més arrelada. El document més antic que s’ha trobat és una butlla concedida pel papa Gregori XIII, del 1591, que dóna notícia de l’existència de la confraria del Roser.

Les cançons que es devien cantar en aquesta època eren de caràcter religiós. Amb el pas dels anys, com en altres indrets del país, aquestes interpretacions van agafar un to més festiu, amb motiu de l’arribada de la primavera: valsos, sardanes i, més ençà, cançons d’aire satíric sobre temes locals com les que una colla titula «Goigs de les Botifarres».

A banda del ball de Cascavells, típic de la vila de Súria i un dels elements tradicionals d’aquest poble, les colles de caramelles van incorporar altres elements com el ball de bastons i els trabucaires. Aquests darrers, durant tot el matí del diumenge de Pasqua, no deixen reposar els trabucs, recordant el terrabastall que antigament es feia després del Toc d’Al·leluia. També les danses catalanes, i la ballesta, un estri desplegable i extensible format per llistons, per mitjà del qual es fan arribar flors als balcons de les cases.

Si antigament les colles es formaven per raons d’edat i veïnatge, entrat el segle XX les caramelles es van establir en el si de les entitats associatives i culturals de la vila. El 1956, la reforma litúrgica de Setmana Santa va apagar l’explosió caramellaire del dissabte de Glòria i seguiren uns anys de certa decadència. El 1964 es van incorporar les primeres noies en les colles infantils i pocs anys després es començà a dibuixar la remuntada de la Pasqua surienca actual.

Avui les caramelles de Súria són la gran festa emblemàtica de la Vila. Sens dubte és una de les festes de caramelles que aplega més gent arreu de Catalunya i una de les més intergeneracionals.

Les colles participants

EL TRO GROS: Cant, trabucaires i ball de cascavells
LA LLANTERNA: Cants
JUVENIL DEL FOMENT CULTURA: Cants, grup orquestral, danses i ballestes
GRANS DE L’AGRUPACIÓ SARDANISTA: Cants, danses i bastoners
FADRINETS DEL POBLE VELL: Cant i bastoners
INFANTIL DE L’AGRUPACIÓ SARDANISTA: Cant, danses i bastoners
INFANTIL DE FOMENT CULTURAL: Cants i danses
CORAL L’ESPLAI: Cant
ALTATXO: Cant i bastoners

Font: Redacció festes.org

Imatges: Marc Vila

Ball de noies al pati d'una casa

Cantada davant l'Ajunatment

Nen amb la seva ballesta

Tirant la ballesta

Agafats durant una cantada

Fent arribar una flor a un balcó

Moments previs a l'Aixecada de Ballestes

Aixecada conjunta de ballestes

Colla caramellaires dels

Callús celebra, cada Pasqua, una de les celebracions populars més esperades de tot l’any: les caramelles. Dissabte i diumenge, i des de fa almenys cent anys, els caramellaires surten pels carrers a cantar, fent anar les ballestes i contagiant una emoció que aquest dia és a flor de pell.

Les Caramelles a Callús són la festa més important de l’any en aquest petit municipi del Bages. Es celebren en dos dies i compten amb la participació entusiasta de grans i petits, que aquest dia surten pels carrers amb els vestits caramellaires, tot cantant les cançons de la jornada i encomanant la joia primaveral a tothom.

Estructura ritual actual

La celebració comença a mitjans de gener quan els participants de les Caramelles de Callús trien i assagen les cançons i els balls que executaran aquest any. La primera sortida oficial dels caramellaires té lloc Dissabte abans de Dilluns de Pasqua a la tarda, quan ofereixen les seves danses i cançons als habitants de les masies del terme municipal de Callús. Els caramellaires s’hi desplacen amb cotxes antics per les carreteres secundàries, fent molta gatzara i són recompensats amb moscatell, pastes, galetes, i tot tipus de mossecs per part dels habitants de les cases de pagès. La gresca no s’acaba fins a la nit, quan fan la darrera cantada dins l’església parroquial, on té lloc la celebració de la Vetlla Pasqual, amb l’encesa del foc nou.

Diumenge és el dia més important de la festa i comença de bon matí. Després d’esmorzar coca i mistela (i barreja) al Bar Stop, punt de reunió i d’inici de la cercavila, un nombrós grup de caramellaires recorre els principals carrers del poble cantant, ballant i oferint flors a través de les ballestes a tots aquells que són als balcons i finestres mirant-s’ho. El grup de caramellaires està format per una petita orquestra contractada per a l’ocasió, un banderer, un grup de noies i nois que executen les danses tradicionals i entre vuit i deu ballesters amb les seves ballestes de fusta, acompanyats per les “lloques”, dues noies que duen un cistell amb les flors i una caixa per guardar els diners que es recullen. El nom de lloca prové de l’antic cistell o panera que es fa servir per recollir les donacions, especialment ous, en aquelles cases on no hi ha finestra o balcó i que, en l’actualitat, a Callús, només surt dissabte.

Per la seva banda, un grup de caramellaires infantil fa el mateix que els grans: cantades i ballades dissabte i diumenge, amb la col·laboració dels pares i mares. Els petits, a banda de cantar i ballar, també duen unestandard amb una bandera catalana i llancen petards durant tot el trajecte.

La dinàmica de la cercavila caramellaire de Callús segueix un mateix patró: quan s’arriba a una de les cases del recorregut, la comitiva s’atura i la música comença. Aleshores els caramellaires canten les dues cançons triades per a l’any en curs, sempre una sardana i un vals-jota. Una vegada sona la música els ballesters despleguen les seves llargues ballestes i fan arribar les flors que hi posen a la punta als que són als balcons i finestres esperant la comitiva. Cada vegada que algú rep una flor deixa un donatiu monetari dins una bossa que hi ha penjada de la ballesta. Amb tots els diners recollits es paguen les despeses que genera la festa.

Els honorats amb la visita dels caramellaires ofereixen menjar i beguda als cantaires i balladors. En algunes cases, abans de començar l’actuació membres de la comitiva disparen una traca d'avís. El recorregut, que fa unes cinquanta parades en cases particulars, dura tot el matí, unes sis hores, i acaba a la carretera de Cardona, davant el bar Garbí, on té lloc la cantada final.

La cantada final dels caramellaires és el moment àlgid de la celebració i el més espectacular. Tots els caramellaires, petits i grans, es congreguen en una cantonada i són rodejats per centenars d’espectadors que no s’ho volen perdre.

Primer ballen els més petits i després els grans. Acabats els balls tradicionals es canten les cançons de les Caramelles, les dues de cada any i una tercera, una sardana composta expressament per al poble anomenada "Caramelles a Callús", obra del callussenc Pere Fons (lletra) i el mestre Martirià Font (música). Amb els darrers compassos de la sardana tots els ballesters, petits i grans, tiren les ballestes amunt, aguantant-les dretes una bona estona, aquesta vegada sense destí a cap balcó i deixant anar, amb elles, unes cintes amb la bandera catalana al vent. És la típica "Aixecada de Ballestes" el moment més espectacular i esperat de la festa, el que desperta més l’emoció.

Quan es repleguen les ballestes hi ha un esclat espontani d’alegria, es llancen les barretines a l’aire i tothom s’abraça mentre, de fons, escata una sorollosa traca de cent metres de llargada que clou aquests dos dies intensos de celebracions.

Apunts per a la història de la festa

Les Caramelles de Callús es celebren des de temps immemorials com un ritus de galanteig i festeig primaveral entre homes i dones. En arribar la Pasqua, els homes sortien pels masos a cantar a les dones que els esperaven a les finestres i balcons de les cases. Els homes anunciaven la seva arribada disparant amb una espècie d'escopeta llarga que sembla que procedia de la Carlinada. I les dones, per la seva banda, recompensaven aquells cants d’amor amb la donació d’ous i altres menges, amb què, dies després, els joves anaven a fer una fontada a la veïna font d’Antius.

Sembla que el costum de fer soroll, amb tambors o llançant traques i petards, havia estat força estès a Callús la nit del Dissabte de Glòria. Fins i tot hi havia qui adquiria dinamita d'una mina propera i la disparava aquell dia amb un morter de ferro. Aquelles barrinades nocturnes i de l'aurora eren protagonitzades per homes joves i no tant per solemnitzar la resurrecció de Crist, en un dia que era costum al poble no anar a dormir amb tota la nit.

Abans de la guerra hi havia dos grups de caramellaires: "els de baix", també coneguts pels "de Cal Puig" (avui desaparegut) perquè aquest era el lloc on es reunien, i "els de dalt" o de Cal Calsina (l'actual Bar Garbí), que era el lloc on es reunien. Cadascun d'aquests bars representava les dues principals tendències polítiques generals d'aquella època, les esquerres i les dretes. Durant tot l'any, tant uns com els altres, rivalitzaven per tenir la millor programació. Sembla ser que per Pasqua, a l'hora de llogar les orquestres, era quan la competència era més forta.

Durant el franquisme, la festa sofrí tot tipus de traves i privacions, especialment en allò referent al cantar en català, que va intentar ser prohibit. Al 1978, amb el revifament de la festa, les dones passen a formar part de la comitiva caramellaire i participen amb plena normalitat de les celebracions.

Text i fotografies: Manel Carrera i Escudé, amb informacions de Ramon Fons i Miquel Cervantes