Les veus de la utopia
Per Josep Fornés i Garcia
En la memòria dels pobles hi ha fets que adquireixen la categoria d’esdeveniment. Solen ser moments compartits que conformen la memòria societària, una identificació col·lectiva, una identitat. En la petita història de la gent, en la història íntima de cadascú, hi ha persones que es converteixen en personatges; algú de qui se’n parla, o de qui se n’ha sentit parlar als avis. Sovint aquests personatges esdevenen mites. A Josep Anselm Clavé i Camps li hauria passat alguna cosa semblant, perquè el seu nom omple el nomenclàtor de molts carrers i places de pobles, viles i ciutats d’arreu de Catalunya. A Clavé li passa això, perquè molts recordem haver vist el seu retrat en un bust de guix, cent vegades repintat. Aquell bust, que voldria semblar bronze daurat, llueix ostensiblement el seu venerable bigoti, sota un nas prominent. La ondulació d’aquells cabells, damunt d’un front de celles arrufades, et fan reconèixer l’atenta mirada del mestre, abans de dirigir el cor de veus, unides, amb la intenció de ser més fortes, afinades, amb la il·lusió de ser més lliures, compartides, amb la voluntat de ser més felices. En la memòria dels pobles també hi ha cançons. Clavé va fer cançons que ressonen, cançons que encara evoquen el temps dels somnis, el temps imaginat per la memòria íntima que compartim quan sentim que som alguna cosa que ens convé ser.
Clavé va voler despertar la consciència de ser de la gent corrent, de la gent treballadora. Va voler construir una identitat col·lectiva amarada de progrés, de virtut i d’amor, que emancipés la humanitat en la fraternitat universal. Clavé es va comprometre amb la causa de l’emancipació d’aquells qui no tenien temps per cançonetes, i els va fer cantar. Els va fer entendre el significat de la disciplina revolucionària i arribar nets i polits a l’hora de l’assaig. Els va ensenyar el compromís de voler compartir un anhel, l’esperança de poder ser millors i aconseguir noves fites. Les societats corals que va crear també eren societats de socors mutus, associacions de treballadors manuals en el moment de l’eclosió dels primers sindicats. Barcelona va veure néixer, a Gràcia, a Sants i a Sant Andreu, el primer sindicat obrer del país, ara fa 184 anys. Era diumenge, potser feia sol, però només podia ser pel matí, ja que era l’únic moment que aquells teixidors podien fer festa en tota la setmana, un diumenge 10 de maig de 1840, deu anys abans que un jove Clavé fundés el primer cor d’obrers. Eren obrers joves fent seva la festa i la protesta, a Barcelona i a peu de carrer. Era la primera vegada que a Catalunya la gent treballadora s’associava de valent per ser forta.
Hi va haver una segona vegada (UGT, Mataró 1888), i una tercera (CNT, 1910), totes a Catalunya. La repressió del sistema, monàrquic i conservador, també hi va ser present sempre. Sovint les utopies polítiques i socials han estat qualificades de quimera, com si es tractés d’un idealisme romàntic inabastable i fruit de la il·lusió de gent fantasiosa. Si ens atenim als fets concrets, sembla evident que les causes que han defensat han estat considerades una amenaça pel sistema imperant al regne d’Espanya.
Il·lustres companys i coetanis de Clavé van ser víctimes de la repressió política. Ildefons Cerdà, Narcís Monturiol, Abdó Terrades, Pi i Margall, Valentí Almirall, Estanislau Figueres i molts altres, com el mateix Clavé, patirien la presó i l’exili polític per les seves idees.
Clavé va patir presó quatre vegades, va ser deportat a Menorca i es va arruïnar, per la causa, en diverses ocasions. Totes les empreses que Clavé va liderar tenien un mateix objectiu principal, i no era pas el seu enriquiment personal. Clavé va treballar un temps a la Maquinista fent de torner, va ser activista polític de base, poeta, articulista, escriptor, empresari, gestor cultural, músic, pres polític, exiliat polític. També va ser president de Diputació i governador durant una efímera república. El seu pas per la política executiva va ser breu. Clavé va morir d’una malaltia pulmonar abans de fer els cinquanta anys, un fred hivern de cop d’estat militar. Però el seu llegat el va sobreviure. Tan i tan va perdurar, que devia representar una amenaça per totes les dictadures militars amb qui va haver de conviure. Les utopies fan por als sistemes de poder, perquè volen canviar el sistema.
Les utopies polítiques fins a les revolucions de mitjans del segle XIX van ser marcadament idealistes. Propugnarien la república universal, la fraternitat dels pobles o la pau mundial com a una finalitat històrica. En van ser exemples la declaració dels drets humans o la creació de l’esperanto com a la llengua universal. El comunisme i l’anarquisme van aplicar experiències concretes. A Barcelona el barri d’Icària en va ser un intent. La idea de la ciutat jardí o el Pla d’eixample d’Ildefons Cerdà intentarien també fer possible una utopia. L’abril de 1931 va renéixer l’esperança republicana a Catalunya, però seria reprimida amb una nova dictadura, més llarga i més fosca. Les comunes hippies i les revoltes de finals de la dècada de 1960 a França, Mèxic, al Japó o als Estats Units també ho intentarien. La Catalunya de l’inici del segle XXI ha protagonitzat mobilitzacions populars multitudinàries que han tornat a impulsar l’ideal republicà.
A Barcelona es tornen a veure tramvies als carrers i les súper illes semblen voler aparentar una nova versió de ciutat verda. En aquest context apareix l’Any Clavé, coincidint amb el bicentenari del naixement i el cent cinquanta aniversari de la mort del mestre. Què haurà significat aquest Any Clavé en un temps de compromisos efímers? Perquè hem de tenir en conta que som en un temps de creixement del neofranquisme a Espanya, del neofeixisme a Itàlia i del neonazisme a Alemanya, del ressorgiment de l’esperit de la dreta extrema xenòfoba a França. El moment del malson d’una Europa i d’un Pròxim Orient en guerra, i d’una Amèrica, la del nord i la del sud, en plena involució bananera i populista. Què haurà significat l’Any Clavé en el temps de la cultura digital? Perquè som en el temps del post-confinament i de les cites prèvies, del teletreball i del potcast. Un temps de terrassa de bar, de cervesa i de patates braves, de turisme massiu, de col·lapse festiu i de gentrificació. Tot i això, també som en el temps dels concerts a l’aire lliure, amb desenes de milers d’espectadors, passius però entusiastes.
Ara és el temps de la migració dels joves estudiants sense casa pròpia ni feina estable. Un temps de joves que es comuniquen amb missatges breus per unes xarxes socials sota el control privat de grans empreses multinacionals. Un segle i mig després de la mort de Clavé han canviat moltes coses en la vida de la nostra gent, com sempre. La pregunta que ens haurem de fer és si encara hi ha lloc per a la utopia? Hi va haver un temps en que a molts cabalers de la Catalunya del segle XIX no els quedava altre remei que anar a cercar fortuna a Cuba. Una fortuna incerta en una illa llunyana plena de boscos tropicals, infestats de mosquits transmissors de malalties que podien esdevenir mortals. El sucre, l’or blanc, seria el detonant de bona part del procés d’industrialització al nostre país. Els Ingenios, les explotacions on es processava la canya de sucre en la mateixa plantació, ocupaven la dura vida de milers d’esclaus que arribaven de l’Àfrica en vaixells que potser també eren de cabalers catalans, que haurien invertit la part de l’herència que els havia quedat com a fadristerns.
Era la perversa cadena del sistema colonial d’espoli, que buidava la riquesa d’una terra fins a l’extenuació, que comprava i venia persones de totes les edats com a mercaderia de comerç. Un sistema corrupte on qui més s’enriquia era la reina Isabel II, cap de l’estat colonial que veuria com queia el que en quedava del seu imperi. Molts catalans d’aquell temps, com passa ara, també formarien part del sistema. En temps de Clavé es defensava l’espanyolitat de l’Illa de Cuba, entre altres coses perquè hi havia moltes famílies catalanes que tenien els fills fent de soldats de lleva a les guerres colonials i perquè Cuba era el territori americà amb més catalans fent negoci o provant de fer-ne.
Josep Anselm Clavé escriuria llavors el seu !Gloria a España! “cantata nacional escrita para la 4.ª Gran fiesta musical de Euterpe celebrada en Barcelona los días 4, 5 y 6 de junio de 1864, y ejecutada por 2,000 coristas y 300 profesores de orquesta y banda.” Els joves emigrats catalans a Amèrica, que anaven a la recerca de prosperitat a terres del Nou Món, van portar la nova moda del cant coral . A la publicació Eco de Euterpe es va llegir, el 1861, que el president de la República de Montevideo havia pres sota la seva protecció la societat coral organitzada en anys anteriors en aquesta capital i s’informava com es feia càrrec dels més populars balls corejats de Clavé per regalar-los “a los apreciables jóvenes, en su mayoría catalanes, que componen aquella aplaudida Sociedad” A Buenos Aires, protegit per les autoritats, també va adquirir popularitat el “coro catalán” que va dirigir el senyor Salvador Lacau, jove aficionat que va pertànyer al cor de Clavé. El 1878 arribava a l’Havana Juan de la Cruz Echemendia (Sancti Spíritus, 23 novembre de 1864 – 21 gener de l935), un jove espirituà de catorze anys d’edat, per aprendre l’ofici de fuster ebenista. I no només es va formar excel·lentment en aquesta ocupació, sinó que va aprendre a executar la guitarra i la bandúrria, instruments que va tocar a la Tanda de Guaracheros que dirigia Torres, el seu mestre d’ofici.
Més tard, va integrar el coro de clave El Prestigio, del barri havaner Jesús María, on cantava i tocava la guitarra. De 1886 a 1888 va ingressar en un joc de la societat secreta Abakuá al barri de San Lázaro, el joc Ekion Efór, i s’integrarien harmònicament els ressorts afrocubans a allò après per Juan de la Cruz, en termes musicals. Mentrestant, a la vila espirituana es feia un cap d’any amb l’harmonia d’un cor català: “Los apreciables señores del Coro Catalán, esos nobles hijos del Principado visitaban la casa del Alcalde en serenatas recreando con bonitas canciones de su repertorio, recorriendo posteriormente la ciudad y visitando otras residencias… Hubo parrandas y en ellos dominaban los instrumentos tambor y acordeón, que armonizaban también con una flauta y un cencerro.”
La Missa de Gall es va suprimir. Però el més notable que hi va haver a la Nit de Nadal va ser un cor de joves que donaven galant serenata als seus amics. Juan de la Cruz Echemendía va tornar de l’Havana el 1890 i es va radicar definitivament a la seva ciutat natal. Com a fuster ebenista va obrir l’agència Tren de Funeraria al carrer San Justo cantonada a Silva, ja que concilia la seva vida entre la difícil missió artesanal de construir sarcòfags i la plàcida virtut de compondre cançons. Al juny de 1894 funda i dirigeix el grup musical crioll La Yaya, amb l’objectiu d’amenitzar les comparses i les festes populars espirituanes, interpretant boleros, cançons, rumbitas i claves espirituanes, així com sons yayaberos. El 27 d’octubre de 1899 De la Cruz sol·licita al governador civil de la província de Santa Clara el registre del Club o Sociedad La Yaya al registre d’Associacions del Govern. El certificat dinscripció té data 16 de novembre de 1899. “Y cuando aquel coro cantaba, ya nadie sabía decir quién era quién. Era el coro, la asociación de voces populares, reunidas por un común denominador emocional. Algo profético que señala la vida inmortal del pueblo, más allá de todas las contingencias, de todas las alternativas. La voz de lo raigalmente perdurable, la médula sonora de la calle, del taller, de la plaza.
Una comunidad que oraba y que soñaba, que denunciaba y enamoraba.” El llegat català de Clavé va arrelar a Amèrica quan ell ja era mort, sobretot a Cuba, com una paradoxa del destí, semblantment a com ho haurien fet les “danzas de tradición” del Carnaval de Barranquilla, com la “danza de indios”, un ball de cintes en el que els balladors enllacen les cintes en un pal central com ho han fet sempre els balls de gitanes catalans. Com ho hauria fet el ball de gitanes, també perdria la forma, l’accent, però conservaria el fons, la significació. Cors de gent treballadora en harmonia i amb la disciplina de ferho bé per albirar el progrés, la virtut i l’amor. Potser aquest Any Clavé pugui ajudar a restituir la memòria del mestre, més enllà del blanquejament franquista de los Coros y danzas de la Sección femenina de la Falange.
Potser aquest aniversari pugui servir per fer un exercici de memòria democràtica, de reparació de les víctimes col·lectives que hem heretat una història apedaçada amb massa retalls i poca memòria. La Cuba republicana va voler oblidar la memòria colonial dels dominadors, va guanyar l’última de les guerres i va construir la seva pròpia república independent, però va conservar el cant de les veus de la utopia.
